Deconstruïnt el "compartir" del manifest Maker

Aquest text tracta sobre el concepte de “compartir” en l’àmbit de la fabricació digital a partir del Manifest Maker i és un capítol del llibre:

  • Fàbregas, Jordi [coord.] (2017) “Deconstruyendo el manifiesto maker” L’Hospitalet de Llobregat:Trànsit Projectes. ISBN: 978-84-697-3041-6. CC-by-sa 4.0 int.

El llibre parteix d’una proposta que el MakerConvent i Trànsit Projectes van fer a diverses persones l’any 2016 per desconstruir el manifest. Primer ens van reunir per una primera presa de contacte i ens van repartir les paraules del manifest, després vam tornar a reunir-nos per exposar com afrontar-les i rebre aportacions i reflexions dels altres. Finalment cadascú va escriure un capítol del llibre a partir de la paraula assignada. El llibre conté també entrevistes a diverses persones implicades en pràctiques makers.

Deconstruïnt el “compartir” del manifest Maker

David Gómez Fontanills 2017 · Creative Commons Reconeixement Compartir Igual 3.0 – es / 4.0 int.

 

En les darreres pàgines de “La pianola”, de Kurt Vonnegut, la revolta ha acabat amb el món distòpic on les màquines ho feien tot i les persones restaven sumides en una vida apàtica sense propòsits [Vonnegut 1952]. Entre les piles de màquines destruïdes la gent d’Ilium torna a entusiasmar-se per reparar-les o construir-ne de noves amb els components que queden escampats arreu. S’entusiasmen per tornar a construir màquines que els puguin tornar a substituir. Però aquesta interpretació fatalista és la dels enginyers tornats en revolucionaris que protagonitzen la novel·la. Pels personatges secundaris d’aquestes darreres pàgines, amb la destrucció de les màquines ha desaparegut també el sistema jeràrquic i reglamentat que imperava, on la creativitat i “el fer” amb un propòsit era exclòs o restringit a uns pocs enginyers cada cop menys ocupats. La gent disposa ara de material, d’horitzons per fer coses, perquè torna a faltar tot, i comparteixen els problemes i la cerca de solucions. Poden fer junts.

El Manifest Maker és una constel·lació de paraules connectades. Entre elles compartir apel·la a aquesta dimensió social “del fer”, que és festiva i engrescadora. És un manifest i, per tant, reivindica i proposa, crida a l’acció i dibuixa un marc. Penso que les connexions amb les altres paraules, però sobretot la pràctica dels espais i col·lectius makers, li han donat sentit: compartim “el fer”, fem compartint.

Jay Silver, un dels creadors del kit MakeyMakey que converteix qualsevol cosa en una interfície informàtica, ha cridat l’atenció sobre una qüestió que no podem obviar en el nostre acostament a qualsevol de les paraules del manifest: el moviment maker ho és en tant que, més enllà de les coses, es preocupa pel sentit del que es fabrica, és un moviment per l’ètica, la política de la tecnologia i la conscienciació [Silver 2015a].

Desconstruïm el manifest? Em pertoca desmuntar la paraula compartir. Intentaré desprendre’n alguns grans blocs (“amb qui”, “el què” i “el com” compartim) per, en la línia apuntada per Silver, extreure’n algunes peces que ens siguin útils o que ens interroguin. En la primera versió del manifest el seu autor, Mark Hatch [Hatch 2013], potser es queda curt amb el potencial de compartir respecte als makers. Sembla que només ens porti fins a un “mireu què he fet”, “el fer” pren sentit si tinc una audiència. Però això sol, ja té valor de manifest, perquè l’audiència a què fa referència són els iguals, el sentit d’audiència és recíproc, no és un que mostra als altres, és que posem el que hem fet en comú. Les versions i adaptacions posteriors ho radicalitzen. Maker Faire Africa [Manifest MFA], per donar un exemple, diu que compartirem el que fem i ajudarem els altres que puguin fer el que compartim. Altres, com el del Maker Convent [Manifest MC], diuen sense embuts que no podem fer sense compartir.

Robinson Crusoe [Defoe 1719], nàufrag a l’illa, posa en marxa el seu enginy per fer, en un lloc on fer és sobreviure. Però no està sol amb el seu enginy, porta tot un bagatge heretat “del fer” compartit de la societat d’on ve, sense el qual segurament no se’n sortiria. Però el maker no es manifesta com un moviment de robinsons enginyosos, no vol un fer on els altres siguin bagatge, vol fer socialment, al costat dels altres o amb els altres. Això ens porta al “amb qui”, primer bloc que desprenem en aquesta desconstrucció del “compartir”.

“Amb qui” compartir       

La qüestió d’”amb qui” és rellevant, té a veure amb si requerim reciprocitat o no, amb les afinitats i també amb si tenim límits ètics o de consciència que no volem traspassar. Té a veure, també, amb com considerem als altres i com ens considerem nosaltres mateixos en relació a ells.

Hi ha coses que volem compartir amb algú. Hi ha coses que volem compartir amb més gent. N’hi ha altres que no ens fa res compartir amb tothom. O fins i tot que volem compartir amb tothom, que en tenim ganes, ens fa il·lusió. També ens hauríem de preguntar si hi ha coses que hauríem de compartir amb tothom, en tinguem ganes o no.

L’”amb qui” també bé condicionat pel context que ens ve donat, que acceptem o que construïm. En un col·lectiu migratori o nòmada “amb qui” fem potencialment abasta tot el grup, encara que hi pugui haver certa especialització, tothom a la comunitat ho hauria de saber fer quasi tot i l’aprendre a fer o fabricar forma part d’un procés integral d’aculturació. La sedentarització lliga “el fer” a la colonització i explotació del territori. S’ha dit que l’agricultura empobreix la dieta però assegura la subsistència i allibera part dels membres del grup per a l’especialització. I aquesta sol comportar la formalització de l’aprenentatge. Si fem un salt cap al taller artesanal, en el marc d’un context de gremis, “el fer” va lligat a una opció de vida reglamentada, on s’accedeix com a aprenent i es van passant etapes sota unes directrius molt formalitzades i vinculades a la figura del mestre. Menys formal però igualment guiat és “el fer” del cuinar o del cosir a la llar tradicional, on la mare, l’àvia o la sogra poden ser l’equivalent al mestre artesà, en una societat on el treball se separa per gèneres i aquesta part s’invisibilitza pel que fa al seu reconeixement i valor. Amb la família nuclear aquestes tasques es faran més solitàries i amb la conquesta social de la igualtat entre gèneres més que compartir-se es repartiran, si més no suposadament, o s’externalitzaran. Amb la industrialització en l’empresa capitalista la fabricació va més orientada a “en profit de qui” que al “amb qui”. L’encontre amb el company de treball escapa al control del treballador i ve donat per processos de reclutament o selecció; mecanismes similars als que es donen en les oficines i altres entorns del sector terciari. Dinàmiques menys rígides sobre “amb qui” fer vénen donades amb el (re)descobriment dels equips de treball dins les empreses o en l’àmbit de les relacions entre professionals liberals i també en camps com els de les arts o els de les aficions a les quals es destina el temps de lleure. L’eclosió d’internet com a mitjà relacional i comunitari va facilitar la seva apropiació per part de col·lectius que volien explorar la col·laboració basant-se en afinitats a través de la connectivitat autodirigida [CASTELLS, 2003:80]. D’aquí emergeixen diversos projectes de producció oberta on es pot entrar i sortir, implicar-se més o menys, escollir “amb qui” fer coses o deixar-les de fer. Els hacklabs, makerlabs, fablabs són, en certa manera, el trasplantament a l’entorn físic d’aquest “alliberament” de les afinitats descobert a la xarxa. I hauria de tenir a veure amb el fet de construir aquest context o com a mínim qüestionar-se aquell que ens ve donat, decidir si acceptar-lo, si explorar-ne les possibilitats o si transformar-lo.

En aquest context, l’activitat maker és també una qüestió d’afinitats, hi ha gent “amb qui” ens ve de gust fer coses, perquè tenim visions similars, perquè ens complementem, simplement perquè vivim a prop en el mateix barri o per alguna o altra raó. Que es creïn espais i situacions on conèixer i produir coses amb altra gent fa possible que aquest joc d’afinitats es produeixi. És per això que calen espais de fabricació i trobades. En tot cas també hem d’entendre el compartir dels manifestos maker com una crida a crear aquest tipus d’entorns i situacions on puguem descobrir “amb qui” volem fabricar. Del bloc “amb qui” ja n’hem extret una peça: fem que el joc d’afinitats sigui possible.

Entre iguals, diferents

El que enriqueix “el fer” junts és trobar-se persones amb habilitats, capacitats i trajectòries (vitals, professionals, formatives) diferents. Si el grup no és tancat, això encara serà més fàcil. És partint de les diferències que el grup trobarà les millors solucions; cadascú aportarà el que ja sap i potser s’encarregarà del que li ve més de gust, perquè li resulta més fàcil o perquè li suposa un repte. Els ritmes d’aprenentatge també seran diferents i caldrà veure com això encaixa en el treball compartit. Jay Silver, a qui ja hem mencionat, ho va dir en un vídeo-manifest sobre el moviment maker [Silver 2015b]: “no volem que tothom sigui igual, volem un ecosistema divers de pensadors excepcionals”. La diferència, la mancança o la discapacitat, poden ser potents punts de partida de projectes engrescadors. El moviment maker es caracteritza per ser molt inclusiu. A més qualsevol persona o grup maker està en un ecosistema complex amb altres grups, on flueixen les connexions.

No volem que tothom sigui igual, però alhora ens reconeixem com a iguals. En el sentit que no hi ha jerarquies en funció d’aquestes diferències, ni dels càrrecs o titulacions que puguem tenir. Ens reconeixem com a persones que poden aportar amb contribucions que tindran la mateixa consideració.  És la col·laboració peer-to-peer (p2p, d’igual a igual), que tradicionalment ha format part de la cultura científica i acadèmica, baixada al carrer.

El reconeixement mutu com a iguals i ser proactius en fer encaixar la diferència, qualsevol diferència, poden ser dos aspectes importants que caracteritzin “el fer” dels makers. Hem tret una altra peça del bloc del “amb qui”, una peça que té a veure amb com reconeixem els altres i com ens reconeixem davant els altres.

Compartir “amb qui” no comparteix?

Intentem ara explorar si aquest “amb qui” té límits. Si ens pregunten “amb qui?”, respondrem “amb tothom”, sense exclusions? Ens sentim còmodes si, sense haver fet res, igualment comparteixen amb nosaltres? I a l’inrevés, volem compartir les coses amb algú que aporta poc? O sentim que se n’aprofita injustament? Generalitzant: què passa amb el que no contribueix? Primer ens podem preguntar si és que no sabem reconèixer la seva contribució perquè d’alguna manera l’hem invisibilitzada. Podem preguntar-nos també perquè no ho fa: perquè no en sap (ensenyem-li, busquem la manera d’aprendre), perquè no pot (intentem fer que pugui o descobrim que sí que pot, d’alguna manera o altra), perquè no vol (ostres!, què fem amb aquest?).

No és un tema anodí, té a veure amb la gestió del que compartim, del que és comú a un col·lectiu de persones. Qui no contribueix se’n pot beneficiar? O volem reciprocitat estricta? Podem compartir només “amb qui” contribueix. Podem inclús tenir una manera de valorar el nivell de contribucions i demanar uns mínims per formar part de la comunitat i poder-se beneficiar d’allò que és comú. També podem acceptar qualsevol nivell de contribució, “si contribueixes una mica, ja comparteixo amb tu”. O podríem ser generosos, compartir amb tothom, també amb els qui no contribueixin. Seria més fàcil, no cal mesurar contribucions, no cal estar-ne pendent. Una manera de corregir aquest plantejament posant-hi certs límits seria no compartir “amb qui” abusa del que és compartit. Pots beneficiar-te del que comparteixo amb tu, encara que no comparteixis res amb mi, encara que no aportis res al comú, però no si n’abuses, no si ho poses en perill o si amb el teu ús perjudiques el dels altres. Si volem un ecosistema ampli on puguin passar coses hem de deixar que hi hagi llibertat per prendre sense preocupar-se gaire de si hi hem de posar, però transmetent que aquesta generositat implica que ningú s’aprofiti del compartit fins a arribar a perjudicar-ho.

Més endavant tornarem al tema de la gestió del que compartim, però de moment tenim una altra peça i és una peça que ens interroga. Aquí ho hem plantejat en abstracte, la resposta a l’interrogant pot tenir respostes diferents segons el cas quan el posem en situacions concretes de les pràctiques de fabricació i la seva sostenibilitat.

Compartir “amb qui” mata?

El robot SPD-13 corre en cercles al voltant d’un pou de seleni perquè té un conflicte entre la segona i la tercera llei de la robòtica, en un relat d’Isaac Asimov escrit l’any 1941 [Asimov 1941]. Era el primer cop que l’autor feia servir les tres lleis que regeixen el comportament dels robots a la seva literatura. Ara la llei que ens interessa és la primera:

Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.

L’any 2006 els desenvolupadors del coprocessador de gràfics GPU van afegir a la llicència lliure copyleft GPL un redactat molt similar a aquesta primera llei d’Asimov [Richmond 2012]:     

El programa i les seves obres derivades mai no podran ser modificats o executats per fer mal a un ésser humà ni permetre, per inacció, que un ésser humà prengui mal.

Afegien una frontera ètica al seu programa, motivada per la consciència pacifista dels programadors, impedint-ne l’ús militar. En principi molt raonable. Per què hem de contribuir a desenvolupar tecnologies que puguin tenir un ús militar? Però el seu afegitó no és compatible amb la GPL [GPL FAQ#NoMilitary], perquè aquesta no permet ser modificada de manera que es limiti la seva llibertat zero, la de poder executar el programa per a qualsevol propòsit. L’argument del moviment del programari lliure, tant des de la Free Software Foundation com des de la Open Source Initiative, és que si anem posant límits ètics als tipus d’usos, fragmentarem l’abast de la llicència lliure i no servirà perquè la tecnologia es desenvolupi a través de la seva reutilització com està passant exitosament.

Tot i així el món maker i el món de la tecnologia en general tenen motius per no defugir la qüestió. Ja està sobre la taula la polèmica pistola de disseny obert de Peter Alaric que pot ser fabricada en plàstic amb una impressora 3D [Alaric 2015]. O la relacionada amb els usos militars del sistema operatiu GNU/Linux i altres tecnologies lliures com per exemple els que fa l’exèrcit nord-americà en els seus drons [Schestowitz 2013a i 2013b]. Seguim explorant els límits del “amb qui” compartir. Voldríem treballar amb algú que està desenvolupant una arma? Voldríem publicar en obert un disseny que pugui servir per a finalitats militars? Volem que la creativitat sumada del moviment maker pugui ser aprofitada pel desenvolupament de tecnologia de guerra? Una llicència que pugui excloure determinats usos pot ser la manera d’impedir-ho? O bé ho hem de prohibir a través d’una llei? De quina manera podem ser objectors als usos militars o altres usos contraris a la nostra consciència en un context de fabricació en obert? Podem no compartir “amb qui” prepara coses que maten? Podria ser contraproduent? Aquesta és una peça incòmoda però que convindria afrontar, el debat no està tancat, ens caldrà situar-lo en els casos concrets i encarar-lo. Retornant a les paraules de Jay Silver: sempre hi ha una política de la tecnologia i uns paràmetres ètics que concerneixen allò que fabriquem.

“El què” compartir            

Deixem ara el bloc del “amb qui” i desprenem el bloc del “què” compartir, ens hi aturarem una estona. Comencem per alguns aspectes generals que ens situaran en context. Hi ha algunes coses que compartim quasi sense adonar-nos-en. Com l’aire del cel, la llum del sol, una llengua. De fet ens adonem que les estàvem compartint quan deixem de fer-ho. L’amenaça del govern de cobrar als auto productors per l’electricitat fotovoltaica que generen a casa seva  [Andreu 2015] ens escandalitza perquè és com dir que el sol (més concretament les radiacions solars) deixen de ser de tots i de ningú passant a ser quelcom pel que es cobra peatge. Antonio Lafuente ha assenyalat aquesta situació: descobrim que teníem un procomú quan deixa de ser-ho, perquè es privatitza o perquè deixa de ser de lliure accés per alguna altra raó [Lafuente 2010].

Procomú compartit

Un procomú és un un bé o una capacitat que comparteix una comunitat (o que compartim tota una societat). En l’era post-Ostrom sabem que els procomuns no ens duen irremeiablement a la tragèdia sinó que el que cal és trobar una manera de gestionar-los que sigui sostenible. Elionor Ostrom va rebre el premi Novel d’economia l’any 2009 per una llarga trajectòria d’estudi de les comunitats que gestionen béns comuns (pastures, boscos, recursos hidrològics, pesca) fent-los sostenibles a llarg termini [Ostrom 1990]. Abans que ella demostrés a bastament que aquesta sostenibilitat era possible el paradigma àmpliament acceptat era el de la “Tragèdia dels comuns”, descrit per Garrett Hardin l’any 1968 en un article a Science [Hardin 1968], segons el qual actuant racionalment en benefici propi les persones que comparteixen un bé limitat acabaran destruint-lo. Però no vull anticipar-me, després parlarem “del com” compartim, ara seguim amb “el què”.

Tant Hardin com Ostrom es refereixen a recursos limitats que si s’exploten inadequadament, poden arribar a ser escassos o extingir-se (tragèdia!). Una qüestió en aquest bloc del “què” compartim és precisament si els recursos són o no són escassos; perquè a vegades poden ser abundants. I algunes vegades poden ser artificialment escassos, per emmotllar-se a un model econòmic on l’escassedat produeix més beneficis. I no podem tractar “el què” compartim sense atènyer a les seves característiques.

Les tipologies del que compartim

Repassem doncs aquestes característiques, seguint les distincions que ha fet Russell Belk [Belk 2007] partint de les seves investigacions sobre el compartir com a transacció. “El que” compartim pot ser, com dèiem, limitat o bé ser (quasi) il·limitat. El limitat pot ser escàs o abundant, també pot ser molt abundant (a la pràctica quasi il·limitat). “El que” compartim pot ser d’una naturalesa que en compartir-ho amb algú no podem fer-ne ús fins que l’altre deixi de fer-ho servir (com una eina o màquina) o pot ser que tot i compartir-ho segueixi disposant-ne (com un acudit, una recepta o una cançó). El primer tipus sol ser coses tangibles (físiques, que podem tocar) i el segon intangibles. Entre els intangibles hi ha tot allò que podem digitalitzar. Són aquests els intangibles que han revolucionat el compartir i  l’han posat a l’ordre del dia. Perquè la còpia del que està digitalitzat no es diferencia de l’original, té un cost quasi insignificant i és molt fàcil de distribuir per les xarxes d’aparells electrònics interconnectats. Però, com han indicat Ann Light i Clodagh Miskelly en el seu treball sobre el disseny per compartir [Light i Miskelly 2014], entre els intangibles també hi ha coses que no tenen a veure amb la digitalització sinó amb les nostres pràctiques. Algunes d’aquestes coses, sent intangibles, no són il·limitades i, per tant, hem de valorar-ne la gestió. Light i Miskelly en mencionen algunes que és important tenir en compte en els col·lectius que comparteixen: el temps, l’entusiasme i la responsabilitat.

Entorns del procomú

Des de la història i la sociologia de la ciència Antonio Lafuente [Lafuente 2010] ha distingit 4 entorns del procomú, d’allò que és de tots i de ningú, del que hauríem de compartir: el cos (allò que es separa del cos d’un individu, com les dades o els òrgans donats, ha de ser comú), l’entorn natural (els ecosistemes, els recursos naturals, els paisatges, són compartits), l’entorn urbà artificial (activitats, recursos i béns de la llar, la producció cultural, científica i política, l’espai i els serveis públics, l’activitat social, són comuns) i l’entorn digital (el codi que fa funcionar els aparells i les estructures que permeten fer circular la comunicació i les dades són compartits). Quan aquestes coses són apropiades de manera que algú en pren el control per al seu benefici privant-ne als altres, el col·lectiu es converteix en una comunitat d’afectats per la destrucció d’un procomú. I aquest procomú, insisteix Lafuente, pot ser un però també pot ser una capacitat, donat que els béns comuns són sempre sostinguts per col·lectius humans (que a més els donen sentit) i són el resultat d’una estratègia exitosa de construcció de capacitats per part d’aquests.

Compartir en el moviment maker

Una cosa interessant del moviment maker és que és postdigital, torna al món físic, a les coses que es toquen, torna a les pràctiques i els valors del taller i de la fàbrica. Però ho fa havent passat pel digital (el software parametritzat, el model tridimensional que es comparteix en repositoris, la màquina de disseny obert que té versions i forks,…) i, per tant, se situa en un interessant punt intermedi. Hi ha coses tangibles (espais, plàstics, metalls, resines, màquines, eines, tallers) i intangibles, tan digitals (codi, models 3D, plataformes web, vídeos d’instruccions) com no-digitals (coneixements, habilitats, entusiasme).

En un col·lectiu maker hi haurà doncs recursos limitats a compartir que tenen implicacions de gestió com són l’espai (és obert o tancat, com en fem el manteniment, establim o no horaris, etc.), els mitjans de producció (adquisició, construcció i/o manteniment de les màquines, torns per accedir-hi, etc.) i els materials (compra conjunta, recuperació, etc.). També hi ha intangibles que tenen a veure amb aquests recursos i amb les persones que formen part del col·lectiu: temps d’ús de l’espai i les màquines i temps de dedicació de les persones, ensenyament i aprenentatge, projectes personals, d’equip o conjunts, interessos, il·lusions, èxits, fracassos, etc. I hi ha intangibles que poden ser compartits amb altres col·lectius com el coneixement acumulat, la documentació del que hem fet, informació sobre els materials, disseny dels prototips, etc. Per fer això fem servir altres recursos com webs pròpies o repositoris compartits. Però no ens avancem que tot això ja forma part “del com”.

Fins aquí com a peces “del què” tenim distincions entre el que és o no il·limitat, escàs o abundant, també entre el que és tangible i el que és intangible i entre el que deixem de poder utilitzar o no quan ho fa servir un altre. També tenim diferents àmbits del que és (o era i té perill de deixar de ser) comú i sabem que inclou tant béns com capacitats.

El “com” compartir

Desprenem ara un tercer bloc: el “com” compartim. Ja hem anat veient que “el què” compartim demana una gestió que té a veure també “amb qui” ho fem. L’objectiu és d’una banda la sostenibilitat, que els recursos limitats no s’extingeixin, de l’altra l’equitat, que ningú se n’aprofiti en detriment dels altres, però també la creativitat, unes condicions on el coneixement flueixi, l’apropiació honesta sigui fàcil, es descobreixin solucions i s’estimuli la producció. I un objectiu implícit és també que “el fer” sigui una forma de relacionar-nos, una activitat social que ens satisfà.

Tot i que una impressora 3D no és l’única màquina que hi pot haver a un espai maker, la possibilitat de fabricar-se peces autònomament sí que ha estat un aspecte clau en l’explosió d’aquest moviment. I la impressora Reprap pot ser un cas paradigmàtic per acostar-nos a alguns aspectes “del com” compartir. L’any 2005 va començar el projecte de fer una impressora que pogués fabricar les seves pròpies peces. Es va plantejar com un projecte de disseny obert, fent servir la llicència lliure GPL i a partir de 2008 es van començar a replicar impressores per part de persones externes a l’equip inicial del projecte. El disseny és lliure de manera que pot i ha estat adaptat fent-ne millores i variants. El modelat tridimensional de les peces està disponible en fitxers digitals. El replicat funciona en cadena, si tens accés a una impressora, pots fabricar-ne una altra, et calen unes matèries primeres i components que pots obtenir de qualsevol proveïdor. Pots trobar instruccions de com muntar-la en diversos formats.

Generalitzem a partir del cas de la Reprap per extreure’n alguns conceptes aplicables altres projectes de fabricació: es produeix un disseny obert amb una llicència lliure que permet i regula com fer-ne variants (mantenint la mateixa llicència); s’utilitzen fitxers digitals fàcils de distribuir que permeten fabricar; es generen instruccions que permeten reproduir els processos; l’accés al mitjà de producció (la màquina) dóna la possibilitat de produir els propis mitjans de producció; tot plegat és una invitació a posar-se mans a l’obra, a aprendre fent. Per tant ja tenim algunes peces “del com” compartir: accés obert en xarxa a la informació necessària sobre processos i a les dades que es poden convertir en coses; permís legal (llicència) que permet la diversificació de solucions i garanteix que es pugui seguir fent; creació d’autonomia en cadena a través de l’accés a les màquines.

Les plataformes per compartir

En pocs anys tant l’accés als dissenys i models tridimensionals com a les instruccions s’ha anat organitzant. Algunes plataformes s’han convertit en el lloc comú on publicar,  descarregar i/o accedir: thingiverse.com per als modelats tridimensionals, instructables.com  per a les instruccions, 3dhubs.com  per oferir i trobar serveis d’impressió. Aquests tres projectes tenen en comú haver nascut impulsats per petites empreses molt properes a la cultura del moviment per després haver estat adquirits per corporacions més grans que s’han convertit en actors rellevants d’intermediació. El servei que ofereixen és molt útil, les plataformes són fàcils de fer servir, tenen API’s per desenvolupar serveis relacionats i s’han format comunitats d’usuaris grans i actives al seu voltant. Però són iniciatives comercials sense governança comunitària per part dels seus usuaris, les condicions d’ús reserven el control als operadors que poden fer canvis unilaterals en el servei, el software de les plataformes no és lliure. Per contrast un repositori multimèdia com Wikimedia Commons o una base de dades cartogràfica i mapa mundial com OpenStreetMap són plataformes amb entitats sense ànim de lucre a darrere, amb mecanismes per participar en la seva governança, amb llicències lliures per a tots els seus continguts, amb software lliure per les mateixes plataformes i possibilitat de descàrrega massiva dels continguts, de manera que és possible replicar-les completament. Pel que fa “al com” compartir, en matèria de governança, seguretat jurídica en la reutilització i replicablilitat, el moviment maker seria menys depenent si tingués un equivalent a aquestes plataformes lliures. Quan sembla que tot funciona bé es dóna poca importància a aquestes qüestions sota la superfície de la plataforma, però és una vulnerabilitat significativa que afecta la viabilitat i autonomia futura del moviment. Com ha assenyalat la investigadora de comunitats col·laboratives Mayo Fuster, el blanqueig (sharewashing, collaborative washing, wikiwashing) de pràctiques poc ètiques és una estratègia habitual de les corporacions que actuen a internet i que concentren poder i beneficis en les seves mans en lloc de distribuir-lo. Pràctiques habituals com l’extracció de dades personals per comerciar-hi o lliurar-les als governs, les condicions d’ús poc clares, la censura i l’abús del treball voluntari s’intenten blanquejar presentant-se com a plataformes per compartir i equiparant-se a Viquipèdia i altres plataformes de gestió comunitària [Fuster 2011, Light i Miskelly 2014:10].

Les llicències per compartir

Pel que fa a la propietat intel·lectual d’allò que es comparteix en el moviment maker, d’entrada cal ser conscients que algunes coses són al domini públic i no cal pensar-hi en termes de llicència. Per exemple, les instruccions no són objecte de protecció, ho pot ser la seva plasmació escrita o audiovisual, sempre que tingui algun tipus d’originalitat en la forma; però si algú ens explica pas a pas com fer alguna cosa nosaltres podem fer-ne un manual d’instruccions sense que suposi vulnerar cap propietat. I també podem plasmar d’una altra manera o amb un redactat diferent unes instruccions que hem vist publicades. Podem compartir amb tothom la plasmació d’aquestes instruccions no només facilitant-hi l’accés, també posant una llicència que permeti reproduir-les (en la nostra plasmació concreta), difondre-les lliurement i fer-ne obres derivades. Així fomentem un corpus de continguts que es pugui anar re-elaborant.

Les llicències Creative Commons ofereixen diversos nivells de protecció i poden servir per compartir el nostre redactat d’unes instruccions i per molts altres continguts relacionats amb l’activitat maker. Un aspecte que caracteritza aquest moviment és la combinació d’aficionats, curiosos, professionals i molts rols diferents d’aproximació; persones que poden voler experimentar, però en alguns casos també fer legítimament activitat econòmica. Per això, si volem compartir i fer possible que les fronteres entre les formes de participació segueixin difuses, seria millor evitar les llicències que tenen la clàusula de no comercial. Així les aportacions que fa algú des d’una activitat comercial i algú des d’una activitat d’oci o de voluntariat podran combinar-se sense problema.

Compartir el software és un altre aspecte que ja està sent clau, s’utilitzen llicències copyleft, que donen accés al codi font i permeten la transformació lliurement per a qualsevol propòsit. Qualsevol fitxer digital equiparable a software podria fer servir aquestes llicències. I també són vàlides per al codi de les plataformes que serveixen de repositor. En aquest cas val la pena fer servir la AfferoGPL que, respecte a la llicència GPL original, afegeix l’obligació a compartir quan es doni un servei web encara que no es distribueixi el programa.

Però el moviment maker en bona part fa coses tangibles i si el que hem de compartir són objectes o màquines pot ser que siguin més adequades les llicències específiques pel hardware lliure. Les dues principals són la TAPR Open Hardware License  [TAPR OHL] i la CERN Open Hardware License  [CERN OHL] que miren de garantir que tant la documentació com els fitxers necessaris estiguin disponibles i que l’artefacte es pugui reproduir i transformar d’una manera equiparable al que permet fer la GPL amb al software. En aquest camp hi ha un debat sobre les implicacions legals. L’advocat especialitzat en propietat intel·lectual i codi obert Andrew Katz  [Kartz 2012] ha exposat que les interaccions entre elements lliures i privatius poden crear un escenari on respectar la clàusula copyleft de compartir igual es faci difícil. Considera que seria millor utilitzar llicències lliures permissives que només requereixen atribució.

El “com”, “amb qui”, de quina manera

Pel que fa als dissenys d’objectes i màquines, prototips, instruccions i altra documentació, fitxers i codi font, així com les plataformes; em sembla que construir col·lectivament un procomú en base a facilitar l’accés, fer servir llicències lliures (copyleft o permissives) i intentar fer possible una governança participativa de les plataformes serà la millor manera de fer possible la sostenibilitat, equitat i creativitat en el moviment. Repescant el bloc del “amb qui”, compartir amb tothom en aquests àmbits serà molt més interessant i enriquidor. I això és compatible amb una diversitat de situacions pel que fa a l’entorn físic i social “del fer”, en les quals decidir “amb qui” pugui tenir a veure amb el joc d’afinitats i les consideracions ètiques de les quals hem parlat. Qualsevol pot participar sol, amb la seva àvia o amb el seu veí, compartint el que fan a través de la xarxa i les trobades on assisteixin. I es poden crear també entorns més estables de fabricació compartida agrupant-se amb altres persones o a partir d’un espai que ofereixi l’administració pública o una entitat. En aquests espais caldrà gestionar l’accés als recursos limitats (com les màquines) i a les aportacions limitades que poden fer les persones (els seus esforços i dedicació) intentant evitar l’abús i buscant afavorir la col·laboració i les dinàmiques que permetin l’aprenentatge i les solucions creatives. Cada col·lectiu i cada espai haurà de trobar les seves solucions i pot ser que aquestes inspirin a altres que les adoptin o les adaptin.

Així doncs, com a peces del “com” tenim l’ús de les llicències lliures adequades a les característiques del “què” compartim (documentació, software, hardware); les plataformes per compartir, la seva sostenibilitat, replicabilitat i governança; així com la gestió dels espais i dels col·lectius de fabricació.

Peces per a diferents reconstruccions

Al llarg d’aquest text he anat deconstruint el node compartir de la constel·lació de paraules del manifest maker. N’he anat desprenent blocs i extraient-ne peces que ara tenim sobre la taula i podrien servir per reconstruir-lo, per adequar-lo a cada context i a la realitat dels qui ho facin.

Són peces que ens demanen posicionar-nos en relació a allò que compartim, amb qui ho fem i com. He aportat algunes consideracions i sobretot, interrogants per afrontar i no passar per alt. Si cada espai, col·lectiu maker o persona implicada en el moviment s’apropia del manifest i se l’adapta, aquestes peces podrien servir per pensar-lo, per fer-se preguntes i refabricar-se’l. Com a les pàgines finals de La pianola s’albiren oportunitats perquè la fabricació sigui una activitat social compartida, que no la portem de nou cap a la distopia, sinó cap a una major autonomia respecte al desenvolupament tecnològic, fet entre iguals i en diversitat. Ara bé, d’amenaces en sentit contrari no ens en falten i no es poden obviar, ens cal saber-les reconèixer si volem desarticular-les.

Referències citades

El llibre

Deconstruyendo el manifiesto maker” en format imprès és distribuït per la Lliberia La caníbal:


Llibreria La caníbal

info@lacanibal.net | @lacanibalpiula

Carrer Nàpols, 314. 08025 Barcelona

+34 930087605


 

Deconstruyendo-foto-MakerFaire