Som-hi dragons

El vint-i-set de maig de 2011 la policia desallotjava brutalment l’acampada pacífica iniciada el quinze ema a la Plaça Catalunya de Barcelona. La gestació d’aquella actuació policial venia d’un temps enrerra i es projectaria un temps endavant. L’u d’octubre de 2017 la policia tornaria a tenir una actuació similar, i amplificada, amb el tret comú de sufocar l’auto-organització de la gent.

Avui que fa set anys d’aquell vint-i-set de maig recuperem un conte publicat el vint-i-tres d’abril de 2013 en format PliegO.

Això era un Drac, una bèstia sinistra que infligia la por i el dolor. El monstre no alterava l’ordre, ambicionava establir-lo. (···)

Hi ha un Drac que neix d’entre nosaltres i que ens reprimeix. I no se’l combat amb la llança.

Som-hi dragons!

Un conte per a Sant Jordi

Això era un Drac, una bèstia sinistra que infligia la por i el dolor. El monstre no alterava l’ordre, ambicionava establir-lo. No hi havia cap cavaller santificable capaç d’abatre aquell drac. Perquè no era la llança el que el podia ferir sinó el despertar de les consciències, també dins la pròpia bèstia. I no era amb sang que havia d’acabar el conte, tot i que, com en la llegenda, de la fi de l’amenaça calia esperar-ne el naixement de flors.

I es que aquesta bèstia no era “una” sinó una perillosa aglomeració de coses, intencions, decisions, designacions, càrrecs, àrees de poder, interessos, aliances, vehicles, instruments, ordres, cadenes de comandament, obediències, argumentacions, actituds, operatius, elucubracions, estratègies.

La criatura ja havia existit abans. El Drac era antic i adaptatiu. S’havia transformat i re-inventat amb les circumstàncies, s’havia fet gran quan la força del poder i la por de la gent l’havien alimentat. El Drac existia perquè si jo agafo un bastó i el sospeso en l’aire sento la capacitat d’etzibar cops de porra. Puc trencar algunes coses i sentir el poder que he adquirit sobre elles. Si tinc persones aprop els puc clavar cops fins fer-les caure de genolls. I puc seguir fins aplanar-les a terra. Si m’atribueixo o em donen algun tipus de legitimitat per fer-ho, em transformaré en un instrument al servei d’aquell poder que sigui prou hàbil per utilitzar-me.

Així és com el Drac existeix i creix. A partir de les seves urpes es formen extremitats, entranyes, òrgans sensitius, sistemes fisiològics. I també hi creixen un o múltiples caps mirant de governar-lo.

* * * *

Un dia un comissari general de coordinació territorial va imaginar la gent com a bandits. La seva ment estratègicament fantasiosa va imaginar un barri com un bosc infestat de proscrits. Va imaginar aquests bandits com a rates, i les rates com a animals abominables que calia perseguir on fossin: en una cova, a les clavegueres, celebrant una assemblea o darrera una cadira a la universitat. Per poder acomplir la seva fantasia, el comissari general de coordinació territorial va imaginar maneres de convertir les persones en bandits i en rates. Sense un adversari el Drac no era possible.

Les fantasies del comissari van seduir al director general de la policia i la seva imaginació combinada va crear la ossamenta i la musculatura del Drac, va orientar el moviment de les urpes, va donar un sentit a la seva força devastadora. I el Drac va entrar a la universitat, va buscar rates darrera les cadires. I, com ja abans havia passat, va reprimir les persones que s’hi havien tancat per mostrar la seva posició discrepant.

Un nou conseller d’interior va imaginar un país que requeria la força per a ser defensat. El seu era un país abstracte que s’encarnava millor en els símbols i banderes que no pas en les persones. Va imaginar una gent de bé que calia defensar d’alguna cosa. També era una gent abstracta, que no podien ser bandits, pels qui no perillava la feina, immunes a les retallades en la sanitat o l’educació, als qui la corrupció no els hauria d’importar ni perjudicar. El conseller volia pensar que calia un Drac per protegir aquell país i que havia de ser un Drac molt fort per imposar l’ordre i esclafar qualsevol dissidència. I calia imaginar també una dissidència de bandits als quals combatre. La imaginació del conseller enfortia i vertebrava encara més la bèstia, convergia amb les fantasies del director general i del comissari general de coordinació territorial. Es ramificaven les arteries, construïen un sistema nerviós per on fluïa l’aparença de legitimitat que havia de sustentar l’actuació del monstre.

* * * *

La gent que imaginava el conseller probablement no existia. Però hi havia gent real, gent que patia les barbaritats que feien els governants, que patia els abusos dels banquers, que patia les injustícies socials i els dèficits democràtics, però aquesta gent no estava disposada a tolerar-ho. S’indignaven amb el que estava passant i es van aplegar a una plaça per parlar-ne, per buscar junts solucions i respostes. Van fer propostes, van assajar maneres de deliberar, van començar a articular-se com a poble.

Cada cop més gent s’aplegava a la plaça i cada cop més gent se sentia concernida amb els que s’hi aplegaven. Discrepaven del poder establert i el poder va utilitzar el Drac per treure’ls de la plaça. Perquè la plaça s’havia convertit en un campament obert a tothom, amb espais de treball i de reunió, amb cuina, amb hort i amb un teixit divers d’idees que fluïen. Els van dir que calia netejar la plaça. “Netejar” és un verb que, segons com s’apliqui, pot tenir dimensions sinistres i conseqüències terribles.

Van enviar els dragons a la plaça. Els dragons eren persones. Persones equipades amb cascs, escuts i armes per colpejar. Persones enrolades en l’estructura del Drac i preparades per exercir la violència sobre altres persones.

Algú va saber que el Drac havia anat a la plaça i hi va acudir. La gent s’havia assegut al voltant d’aquells als qui el poder havia enviat per desmantellar el campament i dels dragons que s’hi havien enviat per obrir pas. Algú es va asseure, formant part d’una nova fila de gent asseguda. I darrera seu s’asseien les persones que anaven venint. Els dragons van rebre l’ordre de colpejar la gent asseguda. Les urpes del Drac es mouen a través de cadenes de comandament. Qui colpeja és qui està al final de la cadena, qui colpeja és una persona perfectament capaç de tenir un criteri propi. Però quan el dragó zero va transmetre l’ordre de generar pànic entre la gent per treure’ls de la plaça, cap dragó no va desobeir-lo. Des de les files de darrera es veia com la gent asseguda aixecava les mans, mentre rebien cops de porra. Un de cada dos agressors actuava com un foll, cridant i insultant.

Molta gent va resultat ferida a la plaça. Molta gent que va resistir al seu lloc o que es va aixecar com va poder per després tornar-hi, però que no va voler ser convertida en bandit. No es van fer volar llambordes, no es va respondre amb violència. Això va debilitar molt el Drac. Perquè al Drac se’l combat sense combatre’l. La bèstia es reforça quan la seva violència pot enfrontar-se a una altra violència que també passa a formar-ne part. Quan acceptem que ens converteixin en bandits passem a formar part d’allò que alimenta el Drac. Llavors ell s’equipa millor, es dota d’instruments més contundents i sofisticats, normes més punitives, procediments més opacs, augmenta el nombre d’efectius, creixen la seves capacitats repressives i els àmbits d’impunitat.

El Drac l’havia feta grossa a la plaça i no s’havia enfortit. Dins la bèstia necessitaven arguments per justificar-se, perquè els qui la feien possible amb les seves actuacions no comencessin a pensar d’una altra manera que la debilités encara més. Calia convertir en bandits fins i tot a la gent que havia actuat pacíficament. I un comissari general de recursos operatius va sortir amb que allò “pacífic” hagués estat aixecar-se i anar-se’n i que qualsevol forma de resistència és motiu suficient per atonyinar qui la practiqui. La pau del Drac és la de la submissió i l’obediència.

* * * *

Els dragons van actuar amb una contundència similar en repetides ocasions. El Drac debilitat actuava de manera ferotge buscant la confrontació que li podia donar força. La gent que es manifestava era atacada amb gasos lacrimògens, porres i projectils. Els dragons carregaven per dirigir la gent cap a un altre cordó de dragons que els reprimien.

* * * *

No va passar gaire temps i la situació es feia cada cop més insostenible, els drets socials i laborals anaven en retrocés. Però la gent estava mobilitzada. Es va convocar una vaga general. El conseller d’interior va veure-hi una ocasió per revitalitzar el Drac. Els qui baixaven en manifestació per la gran avinguda veien que en cada carrer lateral hi havia una fila de contenidors de brossa (els grisos del rebuig) i darrera una fila de furgonetes blindades (les blaves) amb persones equipades per estomacar. Estaven a prou distància dels contenidors perquè si algú els hagués volgut encendre o fer-los servir de barricada, des d’on llançar algun objecte, tingués temps de fer-ho i arrencar a córrer. Era com una invitació a convertir-se en bandit.

Algú va pensar que si hi havia una càrrega dels dragons a l’encapçalament de la manifestació no hi hauria gaires llocs cap on fugir.

Les urpes del Drac estaven preparades. Els dragons s’havien distribuït entre els carrers perpendiculars i paral·lels a l’avinguda per on passava la manifestació. Cada unitat era un grup de persones amb un vehicle i s’identificaven amb números com ara E403, E414 o E40. Duien l’emblema del drac i, equipats per disparar i colpejar, s’encoratjaven cridant “som-hi dragons!”. Es va donar l’ordre. El Drac va atacar. La gent va intentar dispersar-se. Eren persones espantades i desconcertades. A una velocitat de 700 kilòmetres per hora, un projectil que després els metges forenses descriurien com a “compatible amb una bala de goma” va travessar entre elles fins que va impactar a la cara d’una persona que s’havia girat. Darrera la trajectòria del projectil hi havia un escopeter. Els escopeters són persones però se’ls identifica amb un número, com ara 14.211. Poden decidir o no disparar quan un sotsinspector en cap els en dóna l’ordre. Els sotsinspectors en cap també s’identifiquen amb un número, com ara 3772. Presumptament aquell escopeter havia rebut l’ordre de disparar. I havia decidit obeir-la. Formava part d’una unitat dels dragons que també tenia un número que la identificava, un número com ara E40. Potser els membres d’aquella unitat havien cridat “som-hi dragons!” per animar-se a mostrar la contundència del Drac, per formar-ne part i no escoltar la pròpia consciència, per no pensar que era possible desobeir. A vegades els crits de guerra es fan servir per a aquestes coses. Són crits que poden empènyer amb molta força les nostres actuacions en la direcció que marquen les ordres rebudes, fins i tot arribant a sobrepassar-les, sense deixar de seguir-ne la trajectòria.

* * * *

Una persona va perdre un ull. I no era la primera. Amb aquell ull perdut els altres vam obrir els ulls a unes pràctiques repressives que havien produït considerables lesions i a denúncies que havien quedat arxivades i invisibilitzades. Vam prendre consciència de l’existència del Drac, vam començar a descobrir què el feina possible i com es sustentava.

No havíem volgut ser convertits en bandits i això havia debilitat el Drac, ara ja era visible per nosaltres. No ens vam creure les mentides que volien negar que hi hagués hagut un escopeter en el punt d’inici d’un projectil que s’havia dirigit contra els manifestants a 700 kilòmetres per hora. I sabíem que l’obediència de l’escopeter era només un dels factors que feia que el Drac existís.

Llavors els bombers van marcar un camí possible per desmantellar-lo: van dir que no esbotzarien portes per salvar els bancs enlloc de salvar les persones. Van mostrar així que una persona en una posició determinada i que valori les coses a consciència pot desarticular una actuació injusta. I que aquesta objecció es podia plantejar també col·lectivament.

* * * *

Som-hi dragons, el Drac no és necessari ni inevitable. No s’han de convertir les persones en bandits ni els bandits en rates abominables amb l’únic objectiu de fer més fort i poderós el Drac. Una persona no té la obligació d’obeir qualsevol ordre donada. Una persona té la responsabilitat de no convertir-se ni en còmplice ni en instrument ni en legitimador de la repressió o la injustícia.

El Drac mai no podrà ser derrotat definitivament. Perquè el Drac existeix potencialment en cadascun de nosaltres. Per això hem d’estar atents a desarticular-lo contínuament, personal i col·lectivament. Hem de saber detectar aquelles situacions i actuacions que el fan possible i l’enforteixen. I no ens hi hem de deixar portar ni deixar que ens hi portin.

* * * *

El conte hauria d’acabar bé.

Sense que ens hi calguin Santjordis.

23 d’abril de 2013

David Gómez – Creative Commons Reconeixement CompartirIgual 3.0-es

Versió 0.0.3

Trobareu aquest text maquetat en forma de llibret aquí:

http://www.pliegos.net/ca/?p=35

És un PliegO, un full que haureu d’imprimir a doble cara, grapar pel plec central i tallar pels plecs superiors.

27 de maig de 2011 Plaça CatalunyaFoto: Mònica Garriga CCBYSA2.0 · Plaça Catalunya, 27 de maig de 2017